ENURESI
L’enuresi infantil es considera una alteració del control d’esfínters que suposa una falta del control involuntari de la orina. Aquesta alteració es pot produir tant de dia com de nit, però cal tenir en compte que per controlar els esfínters els nens i nenes necessiten temps i paciència, ja que han d’adquirir totalment la maduresa fisiològica i, d’altra banda, assumir l’hàbit. És per això que no es diagnostica un problema d’enuresi fins als 5 anys, ja que és el moment en que es considera que un infant és prou madur biològicament per assumir l’hàbit. Cal dir, però, que hi ha un 20% dels infants que pateixen enuresi (16% nens i 4% nenes), per tant, és un problema molt comú que té solució.
Les causes de l’enuresi poden ser varis factors, per tant és important assolir el problema en la seva totalitat i tenint en compte els múltiples factors possibles. Tot i així, el 90% dels casos d’enuresi infantil es donen per un desfasament del son profund, és a dir, a la nit dormen tan profundament que no s’adonen de les senyals fisiològiques i la bufeta es buida de manera involuntària. A més a més, existeix una clara tendència familiar, el 70% dels casos d’enuresi tenen antecedents familiars. Tot i així, no cal donar-li més importància a les causes, ja que és més necessari centrar-se en la solució del problema.
La línia d’actuació ha de seguir un mateix objectiu independentment de les causes d’enuresi de l’infant. El mètode proposat a continuació és l’anomenat Mètode Ferrerós, plantejat al llibre de Mª Luisa Ferrerós “Adiós al paña: cómo quitar el pañal en diez días” . Aquest tractament té una eficàcia situada en un 96% dels nens i nenes tractats, sempre hi quan es segueixin els passos a seguir:
- El nen o nena ha de dir “adéu al bolquer”
- Cal ensenyar-li la diferència entre sec i moll
- Si l’infant té por a treure el bolquer, un truc és posar-li un bolquer dues talles més petites perquè es senti incòmode i decideixi treure-se’l.
- L’infant haurà d’exercitar els músculs implicats practicant cada dia:
Aprendre a tallar el pipí de manera intermitent.
Aguantar-se les ganes d’anar al lavabo una estoneta.
Quan es tingui el màxim pipí aguantat com a mínim 30 segons.
Fer pipí encara que no tingui ganes.
Augmentar el nombre de pipis fins que arribin a 8 o 10.
A part de tot això, és molt important incentivar la conducta de l’infant de manera positiva, quan aconsegueixi un nou assoliment en el control d’esfínters cal elogiar-lo i, a més a més, cal motivar-lo a realitzar noves fites. Així doncs, l’actitud dels pares és molt important, ja que ha de ser activa i motivadora, cal que facin un esforç.
A més a més, és important que l’infant entengui quin és el seu problema i no cregui que té un defecte, està malalt, etc. És una bona opció comparar la seva bufeta amb una pilota o un globus d’aigua sense nus, d’aquesta manera l’infant té una visió menys abstracte de la seva bufeta. Cal exemplifar-li que quan un dorm la bufeta s’aixafa i per tant l’aigua del globus s’escapa. D’aquesta manera el problema de l’infant deixa de ser tant abstracte, el pot veure i tocar, per tant, el pot comprendre i assolir.
ENCOPRESI
L’encopresi és considera una altra alteració del control d’esfínters que suposa una falta de control involuntari de la femta. En el moment en que es produeix la falta de control es manifesta amb un restrenyiment sobtat provocat per una retenció de femtes molt dures en els trams finals de l’intestí i una escapada involuntària de petites quantitas de femta quasi líquida. Normalment acomstuma anar acompanyat d’enuresi.
Aquesta alteració es produeix amb una freqüència com a mínim mensual i, normalement, durant tres mesos o més.
Les causes més comuns que provoquen l’encopresi poden ser:
· Errors en el procés d’ensenyament i d’aprenentatge del control d’esfínters.
· Estrès del/de la nen/a o de l’entorn habitual on viu: arribada d’un germà/na, separació dels pares...
· Depressió infantil.
Les famílies i les escoles poden prevenir aquest trastorn mitjançant un bon plantejament educatiu per ajudar al/a la nen/a a viure el seu procés cap a l’autonomia en el control d’esfínters.
Tot i així, es important acudir al pediatra i, inclús, pot ser necessàri acudir al psiquiatra.
